Feliç 2017!

Malgrat aquest final,recordaré el 2016 com un dels bons anys.
Em vaig prometre que seria un any dur,ple d'aventures,i així ha sigut.
No diré que ha sigut fàcil arribar fins on estic i no hauria pogut fer-ho sense les persones que sempre esteu al meu costat,persones que,tot i estimar-me,m'animeu a allunyar-me (només físicament) de vosaltres.Estic on vull estar,fent allò que vull fer,què més puc demanar?Continue sense plans concrets,construint sobre la marxa.Així que sols espere que el 2017 siga una bona continuació de l'any anterior i guarde amb mi totes les lliçons apreses:
-Que no sempre allò que s'havia somiat acaba sent la nostra millor opció.
-Que,de vegades,les persones que estaran al nostre costat no són qui esperàvem.
-Que no tothom va a entendre la nostra lluita,però això no ens apropa a la derrota.
-Que,per molt que organitzem i esperem el moment,tot pot desaparéixer i deixar-nos sense res.
-Que els sacrifis sols tenen sentit si es juga sempre a perdre.
-Que la distància fa tresors dels més petits detalls.
-Que no sabem què serà de la nostra vida,que no ho podem controlar.
Doncs sí,moltes coses han passat i em quede amb els records positius,que ja hem patit prou.Us desitje un feliç any nou i,sobretot,que aprofiteu cadascun dels dies que estan per venir.

Viure amb por.

Tornar a eixe raconet del món i descobrir que algú l'havia fet seu.Trobar que algú ha envaït el teu espai personal i s'ho ha emportat tot.Trobar que algú ha regirat les teves coses,que has perdut tota la privacitat i que han fet seu allò que millor guardaves.Primer,el dolor i la ràbia ho ocupen tot i et maleeixes,ho maleeixes tot.Necessites ajuda,vols parlar-ho amb tothom i callar-ho al mateix temps.Confussió,massa preguntes.Per què?Per què?Qui?Fer el cor fort i parlar amb la policia,intentar explicar allò que és inexplicable,buscar respostes on sols ha quedat un desert nevat.Després,arriba la por.No voler sortir de l'habitació,no deixar que torne a passar.Observar la sortida del sol fingint que no m'importa,amagar la càmera com si no fóra la persona més obsessionada per la fotografia del món.Fingir que no brilla el sol en aquest paradís gelat i fosc,dir-me a mi mateixa que no vull sortir a l'exterior.I,quan arriba el capvespre,és encara pitjor.El cel es tiny de taronja i rosa i jo no el puc mirar.No és bonic,no sortiré a fora.Per fi,torna la foscor i gitar-se amb el pensament que demà tocarà sortir a l'exterior.Despertar ignorant la sortida del sol de nou,amagar tots els objectes valuosos abans d'atrevir-me a anar allà fora.Sentir passes,colps,de tot al meu voltant.Toca ser valenta i sortir,simplement,a comprar menjar.Trenta minuts d'angoixa i tornar a l'amagatall.Revisar-ho tot i deixar una nota que implore que no furten més,que ja s'han emportat allò més valuós.Tornar a casa amb l'ai al cor i la navalla a la butxaca,comprovar mil vegades que la porta estava tancada i que res més no ha desaparegut.Tancar-se a l'habitació,atenta a tots els sorolls i odiant el sol,que segeuix decidint brillar com si importara el temps que fa allà fora.Que continue la foscor,que regne el silenci i que em protegisca la por.